"La meva mare era la meva memòria", diu Rafel Nadal (Girona, 1954). Ara ella l'ha perdut tota per culpa d'una malaltia degenerativa, de manera que no podrà alimentar més els records que –en bona mesura- van nodrir 'Quan érem feliços' (2010) i 'Quan en dèiem xampany' (2013), els dos primers títols de la saga literària familiar que el seu fill tanca ara amb 'Quan s'esborren les paraules' (Columna). Nadal completa la trilogia amb un homenatge als seus pares i "al final d'una època", en una obra escrita amb la pressa de qui és més conscient que mai que la memòria fa perdurar les persones i els fets en el temps. Tot i la nostàlgia, el volum també parla del present, de la il·lusió de viure i de l'esperança en les noves generacions.
Rafel Nadal sent que tanca un cicle amb 'Quan s'esborren les paraules', l'últim d'una tríada d'obres memorialístiques a l'entorn de la seva família, que va començar narrant la seva infantesa, per remuntar-se en el segon títol fins aa la generació dels seus besavis, i ara culmina amb un retrat sobre "l'època" dels seus pares, que també veu desaparèixer.
El tercer volum és, de tots, el que ha sorgit més "fruit de les circumstàncies". És a dir, de la malaltia i deteriorament accelerat de la seva mare des que li van diagnosticar la malaltia degenerativa que l'ha deixat sense records. "La meva mare era la meva memòria. M'omplia els flaixos de memòria de la infantesa, i els hi donava context. La seva desaparició, la seva mort en vida, el seu silenci, em priven d'aquesta interpretació de la meva pròpia vida i m'ha fet tenir pressa, perquè al temps que es va desdibuixar la seva memòria, es desdibuixava el meu record", explica el periodista i escriptor.
Foto de Pau Cortina / ACN.
