Gairebé la meitat de les persones que dormen al carrer a Barcelona, el 47%, no han rebut atenció dels serveis socials o de cap altra entitat en els últims sis mesos, mentre que l'any 2020, en plena pandèmia, no en van rebre el 41%. A més, un 68% dels enquestats no espera accedir a un lloc on viure i un 40% considera que es troba totalment sol. Són algunes de les dades extretes de l’enquesta que va fer la Fundació Arrels la nit del 15 de juny del 2022 a la capital catalana. Els voluntaris van localitzar un total de 1.231 persones i en van entrevistar 354. El 19% va explicar que l’últim lloc on ha dormit és un recurs institucionalitzat i el 70% no tenen ingressos regulars per cobrir les necessitats bàsiques.
Arrels adverteix que del 33% de persones sensesostre ateses pels serveis socials, un 77% ho van ser quan ja dormien al carrer. Això fa concloure que les institucions van desbordades i tard i no responen a les necessitats de les persones més vulnerables i excloses socialment. En aquest sentit, Arrels critica la lentitud de les institucions, l'espera i complicació per fer tràmits burocràtics i poder accedir a determinats recursos com menjadors socials. També demanen a les administracions que s'adaptin a les necessitats dels exclosos i no fer adaptar els més vulnerables a les exigències de les institucions.
De mitjana, les persones entrevistades fa quatre anys i quatre mesos que viuen al carrer, xifra que s'ha reduït després de la pandèmia, quan va superar els cinc anys, però encara per sobre dels 3 anys i pocs mesos del què passava abans de la covid. En aquest sentit, gairebé el 70% fa més de sis mesos que es troba en aquesta situació i el mateix percentatge assegura que només ha viscut al carrer a la ciutat de Barcelona i, per tant, ha perdut la llar quan ja vivia a la capital catalana. El 33% ja ha viscut altres cops al carrer. Arrels alerta que aquesta situació és molt dolenta per les persones, perquè deixen de confiar en les institucions i cauen en el desànim.
Foto de Maria Aladern / ACN.
De fet, el 15% dels sensesostre són nascuts a Barcelona, el 5% a la resta de Catalunya, el 10% a la resta d'Espanya, el 27% de la Unió Europea i el 43% extracomunitaris. El 40% dels nascuts fora de Barcelona fa més de deu anys que viuen a la capital catalana, i el 60% van arribar-hi per buscar feina. El 25% ha acabat vivint al carrer perquè havia perdut la feina, el principal motiu que provoca la vida al carrer.
En el 21% dels casos, la seva darrera llar ha estat un habitatge de lloguer i en un 5% dels casos un habitatge de propietat. Per a dues de cada deu persones entrevistades (un 19%), el seu últim allotjament ha estat un servei institucionalitzat i després han hagut de dormir al carrer. En la majoria dels casos (un 12%) es tracta d’albergs, però també hi ha persones que han sortit de la presó, d’habitatges que gestionen serveis socials o entitats socials, residències i centres sociosanitaris, i centres de protecció a la infància i joventut.
La temporalitat dels recursos o de les alternatives és una altra constant en la seva situació. Un terç dels entrevistats ha viscut al carrer en diferents ocasions i un altre terç explica que, en els sis mesos previs a l’enquesta, havia dormit alguna nit a cobert. En el 44% dels casos, com a mínim, l’últim allotjament on han dormit era temporal o inestable, com albergs, hostals, pensions, habitatges ocupats o institucions.
La pèrdua de feina, els problemes amb la família o una separació de parella, els problemes relacionats amb l’habitatge i el fet de migrar d’un lloc a un altre són els principals motius de pèrdua d’allotjament que han explicat les persones que viuen al carrer. Destaca el fet que el 5% diu no haver viscut mai a la vida en un habitatge estable.
L'enquesta d'Arrels també evidencia que l'ajuda d'entitats o institucions públiques als sensesostre se centra sobretot en el menjar i la higiene, ja que només el 25% dels afectats té problemes per menjar o rentar-se. Però Marta Mainou, cap d'acollida d'Arrels diu que aquesta ajuda és molt limitada i que el que moltes d'aquestes persones necessiten és companyia, ja que se senten soles i tenen problemes psicològics, sobretot a partir dels 6 mesos de vida al carrer.
Poques expectatives
Només un 20% dels enquestats espera poder anar a viure a algun habitatge o allotjament. Un 5% està en llista d’espera per accedir a un alberg, un 4% a un pis d’entitats o serveis socials i també un 4% a una habitació o una pensió que podrien pagar amb l’ajut d’amistats.
D’altra banda, quatre de cada deu persones consideren que estan soles. Passa en el 39% dels casos de les persones nascudes a l’estat espanyol, en el 36% dels casos de les persones nascudes a altres països comunitaris i en el 47% dels casos de les persones extracomunitàries.
Tan sols un 11% de les persones entrevistades diuen poder comptar amb professionals de serveis socials o d’entitats socials, el 8% confien en els veïns i un 5% expliquen que poden comptar amb els treballadors de comerços i botigues del barri on viuen al carrer.
Una atenció insuficient i que arriba tard
Segons la Fundació Arrels, l’última enquesta realitzada ha obtingut el percentatge de desatenció més elevat de totes les edicions. L’any 2020, en plena pandèmia, el 41% de les persones explicaven que no havien rebut atenció social en els sis mesos anteriors de ser entrevistades. L’any passat, aquest percentatge era del 47%.
En el cas específic de l’atenció per part de serveis socials, només una de cada tres persones diu haver estat atesa en els sis mesos previs a l’enquesta. En la majoria dels casos (93%), aquesta atenció l’han rebut dels serveis socials de Barcelona i en un 3% dels casos l’han rebut dels serveis socials d’altres municipis catalans.
Finalment, segons dades de l’enquesta, menys del 30% de les persones entrevistades i que feia sis mesos o menys que vivien al carrer havien estat ateses per serveis socials; de totes elles, la majoria (un 77%) havia rebut aquesta atenció social quan ja vivia en aquesta situació.
Zones i perfils
Durant la nit del 15 de juny es va detectar un mínim de 1.231 persones vivint als carrers de Barcelona. El 28% d’aquestes persones estava al districte de Ciutat Vella, el 24% dormia als carrers de l’Eixample i el 15% i el 13% pernoctaven a la intempèrie als districtes de Sants-Montjuïc i Sant Martí, respectivament.
Pel que fa al perfil, el 90% eren homes, el 8% dones, el 0,3% dones trans i un altre 0,3% de gènere no binari. La mitjana és d’uns 44 anys i el 70% de les persones són migrades. D’altra banda, una de cada cinc no saben llegir o escriure, o no tenen cap nivell d’estudis acabat. El 29% ha viscut en centres infantils o juvenils.
Només hi ha tres accions molt bàsiques que, com a mínim, la meitat de les persones creuen que poden fer amb certa facilitat: anar al lavabo, alimentar-se i accedir a serveis higiènics algun dia a la setmana. Al contrari, expliquen que els és especialment difícil aconseguir diners, alimentar-se calent, fer alguna gestió o tràmit de documentació i tenir un lloc cobert on descansar durant el dia.
Exemple de superació
Un exemple de superació és el del Gustavo, nicaragüenc de 55 anys que fa 18 anys que viu a l'estat espanyol però encara no té regularitzada la seva situació com a immigrant. Va viure al carrer durant 10 anys a Barcelona, a la zona del Raval i Ciutat Vella, i enganxat a l'alcohol. Fa quatre anys, amb l'ajuda d'Arrels va poder començar a viure en un pis amb set persones més, però la convivència, disputes, borratxeres i robatoris li feien la vida molt difícil. Gràcies a l'esforç va poder accedir a un pis amb menys gent i allà ha trobat el seu espai. Gràcies a l'entitat també ha fet cursos de cuina, de pintura, de carretiller i de comerç, però encara no pot treballar legalment.
En conversa amb l'ACN assegura que la principal recepta per sortir del carrer és la força de voluntat i l'esforç personal. Va haver de superar l'addicció a l'alcohol, que no prova des de fa cinc mesos. "Al principi és dur, però cal força de voluntat. Si vols canviar, fes cas de les entitats, perquè et vigilen i si veuen que t'impliques t'ajuden cada cop més.
Explica que mai va tenir ajuda d'institucions públiques, sinó dels seus amics sensesostre i altres persones voluntàries. Després va contactar amb Arrels i va poder superar la situació i tirar endavant. "A l'Ajuntament no el conec, només Arrels m'ha ajudat i per culpa d'ells soc aquí", ironitza. Lamenta que, per culpa d'uns pocs, bona part de la societat veu com a delinqüents tots els sensesostre, tot i que ell no ha estat mai a presó i diu que no delinquirà. "Quan et veuen al carrer no saben com ets, però et miren malament i pensen malament de tu", es queixa.
