El periodista i escriptor Lluís Permanyer ha mort als 86 anys d'un infart, segons ha confirmat 'La Vanguardia', diari en què va desenvolupar gran part de la seva trajectòria professional. Cronista de la ciutat de Barcelona, deixa com a llegat desenes de llibres sobre el món de l'art i la capital catalana i diversos documentals televisius. Entre d'altres, va rebre el Premi Nacional de Periodisme Cultural, tant el de la Generalitat com el del Ministeri de Cultura, i el Ciutat de Barcelona.
Foto de la CCMA.
Lluís Permanyer i Lladós, nascut a Barcelona el 1939, va estudiar dret i periodisme, activitat a la qual es va dedicar professionalment. Col·laborador de la revista 'Destino', des del 1966 va escriure regularment per a 'La Vanguardia' primer fent informació internacional, però quan va poder va deixar els viatges pel món per centrar-se en la crònica de la seva ciutat, una curiositat que ja li venia de petit.
Les seves cròniques van tocar molts àmbits de la ciutat, però es va especialitzar en art, urbanisme i vida cultural en general, temes que va abordar en més de vuitanta llibres i vuit documentals de televisió. L'any 2022 va obtenir el Premi Nacional de Periodisme Cultural. Des de les pàgines del diari es va convertir en un dels cronistes més reconeguts de Barcelona pel seu coneixement sobre la ciutat, i, també, pel seu aspecte distingit i elegant.
La seva obra és molt àmplia i retrata l'urbanisme, la vida quotidiana i els encerts, o no, dels governs municipals al llarg dels anys. 'Retrobar Barcelona' (1988), 'Establiments i negocis que han fet història' (1990), 'Historia del Eixample' (1990), ampliada el 2008, 'Barcelona, un museu d’escultures a l’aire lliure' (1991), 'Quinze dies d’eufòria' (1992), 'Barcelona, un paisatge modernista' (1992), 'Biografia del passeig de Gràcia' (1994), 'Biografia de la plaça de Catalunya' (1995), l’anecdotari 'No la saps aquesta?' (1996, premi Pere Quart d’humor i sàtira), 'Biografia de la Diagonal' (1996), 'La Barcelona lletja' (2004), amb els edificis més lletjos de la ciutat, 'L’esplendor de la Barcelona burgesa' (2008), 'Vida privada de la Barcelona burgesa' (2011), 'Barcelona nocturna' (2016), entre altres títols.
Era també autor de monografies i biografies sobre escriptors i artistes: 'Sagarra, vist pels seus íntims' (1982), 'Tàpies i la nova cultura' (1986), 'Clavé, escultor' (1989), 'Miró. Noranta anys' (1984, amb F. Català Roca), 'Brossa x Brossa' (1999), 'memòries a partir del relat oral del poeta, Josep Puig i Cadafalch' (2001), 'Els Rubió, una nissaga d’intel·lectuals' (2003), 'Miró. La vida d’una passió' (2003), 'Antoni Clavé fa memòria' (2004).
També es va encarregar de guions de documentals televisius sobre aspectes diversos de la ciutat, que també dirigia i presentava: 'El meu Molino' (2010), 'La Rambla, secrets d’un escenari (2011), 'Montjuïc, la muntanya odiada de Barcelona' (2013), 'Passeig de Gràcia, l’escenari burgès' (2020).
La seva trajectòria periodística va ser reconeguda amb diversos premis i distincions. Va rebre els premis Luca de Tena (1969), Ciutat de Barcelona de periodisme (1987), Nacional de Cultura de periodisme (2008), la medalla del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya (2009) i el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2012).
