El futur centre penitenciari obert de Barcelona, situat a la Zona Franca, encara la recta final de les obres i preveu entrar en funcionament després de l'estiu vinent. Serà la presó per a reclusos en tercer grau més gran de Catalunya i la segona dissenyada i construïda expressament per a aquest tipus de presos en semillibertat, després de la de Tarragona, molt més petita i inaugurada el 2023. Això la fa externament bastant diferent d'una presó convencional, sense murs perimetrals ni reixes o concertines, i internament també es perceben molt menys les mesures de seguretat que en un centre penitenciari ordinari. El centre preveu acollir 800 reclusos, dividits en dos mòduls de quatre plantes, i amb quatre presos per cada habitació.
Foto de Pol Solà / Pau Cortina / ACN.
Les noves instal·lacions s’ubiquen en un solar de 6.500 metres quadrats, amb una superfície construïda de gairebé 13.000 metres quadrats, el màxim permès a la zona, a la cantonada del carrer A i el carrer 1, prop de la parada de metro de la línia 10 Sud de Zona Franca, del Port de Barcelona i de la Ronda Litoral. El cost de la inversió ascendeix a 35,6 MEUR. Les obres estructurals estan pràcticament acabades. Abans de l'estiu es preveu tenir l'edifici moblat i amb totes les instal·lacions i serveis, també de seguretat, en funcionament. Durant l'estiu es preveu fer la formació pels treballadors perquè coneguin l'espai i el seu funcionament, i al setembre s'hi traslladarien a viure els primers interns.
El futur centre està especialment dissenyat per acollir presos que compleixen la pena de presó classificats en tercer grau penitenciari. És a dir, que només dormen a la presó entre setmana i que de dia surten per formar-se i treballar. El centre acollirà homes procedents de la demarcació de Barcelona que fins ara complien la pena en tercer grau a les presons de Trinitat i Wad-Ras de la capital catalana, que sumen totes dues una capacitat de 600 places. Es guanyaran, per tant, 200 llits per a interns en semillibertat i se centralitzaran en un únic espai la gestió administrativa i les tasques de tractament. La posada en marxa del nou equipament culminarà amb el tancament definitiu de la presó de Trinitat Vella. Actualment, Justícia té 113 treballadors per a 600 presos en tercer grau a les presons de Wad-Ras i Trinitat: 65 de tractament i rehabilitació i 48 de vigilància interior. La plantilla augmentarà en funció de l'increment d'interns.
Les 800 places residencials del futur equipament estan disposades en dos mòduls independents entre ells, amb una capacitat de 400 interns cadascun, que es distribueixen en quatre plantes diferents, 100 a cada planta. Cada planta està subdividida en dos espais autònoms, de 50 interns, i cada habitació compta amb quatre lliteres. Les habitacions no es tanquen des de fora i no tenen lavabo propi, sinó que els interns comparteixen banys amb altres habitacions del mateix passadís.
Disseny diferent d'un centre ordinari
Cada mòdul disposa d’un espai central -el pati-, al voltant del qual es desenvoluparà la vida diària dels interns. La planta baixa acull els espais comunitaris (menjador, sala de lectura-biblioteca, gimnàs, aules de formació, sala de televisió) i una àrea d’atenció individualitzada amb despatxos d’entrevistes per fer el seguiment dels interns. En canvi, a diferència de les presons de règim tancat, no hi ha poliesportiu, economat o tallers d'activitats laborals, ja que es pretén que els interns facin aquestes activitats fora del centre i inserits en la comunitat.
Al soterrani s’han habilitat l'aparcament dels treballadors i l’arxiu penitenciari, que també encabirà documentació procedent d'altres presons.
El nou centre obert té un disseny amb una visió més residencial dels espais, pròpia del compliment de la pena en tercer grau, que prescindeix dels elements de seguretat d’un centre tancat, com ara murs, reixes o concertines. Fins i tot les portes de les cel·les, o habitacions, com s'anomenen aquí, es poden obrir sempre des de l'interior. També hi ha despatxos just a l'entrada, abans de superar els controls de seguretat, pels interns que ja només es fan visites amb els professionals de tractament, i ni tan sols dormen al centre. Igualment, s'han reduït el nombre de locutoris o sales per a visites d'advocats i familiars, ja que aquestes comunicacions es poden fer fora de la presó.
L'entrada al centre es fa des d'una rampa oberta al carrer, amb rajoles típiques de l'Eixample barceloní, i amb portes de vidre, tot un símbol del que es pretén que sigui un edifici amable i obert. Un cop al vestíbul, els interns han de deixar en armariets de seguretat els elements prohibits a l'edifici, com casc de moto, telèfons mòbils o objectes perillosos. Passen la resta de pertinences per un escàner i ells per un arc detector de metalls. Amb una targeta personalitzada i una càmera de control biomètric facial passen pel torn de seguretat i accedeixen a la zona residencial.
A partir d'allà tenen autonomia per moure's per on vulguin sempre que la seva targeta identificadora ho permeti. És a dir, poden accedir al pati i serveis comuns del seu mòdul, però només poden entrar a la planta de la seva habitació i a l'habitació que els pertoca, en cap altra. Les càmeres de videovigilància bastant dissimulades i la targeta identificadora per obrir les portes dels llocs on sí que poden estar permet seguir tots els moviments, controlats des de l'anomenat 'búnquer' de seguretat, situat al vestíbul d'entrada.
Un element distintiu d'un centre com aquest és que alguns presos poden tenir telèfons mòbils dins, sempre que no tinguin connexió a internet ni càmera. És a dir, que poden fer i rebre trucades o missatges SMS. Els que no tinguin permís o mitjans econòmics per tenir-ne poden demanar-ne puntualment als responsables de la presó.
Rosa Maria Martínez, cap de servei de Medi Obert de la Direcció General d'Afers Penitenciaris, explica a l'ACN que un aspecte important de l'edifici és que des de fora sembla un edifici més de la ciutadania. "Volem que s'integri a la ciutat, com un edifici més, un edifici on hi ha persones que necessiten un tipus de suport i acompanyament", relata. "Per nosaltres és important, perquè no etiqueta i perquè ajuda al fet que la persona senti que és un ciutadà més i que s'ha de treballar en alguns aspectes. És important pensar que l'escenari, la forma en què vius i el lloc on vius modula moltes vegades el comportament, i el fet que siguin espais amables i dignes ajuda també a tenir un comportament molt més normalitzat", conclou.
Els presos de medi obert reincideixen menys
Segons un informe del 2020 del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat, la taxa de reincidència entre les persones que han passat pel medi obert és almenys 6 punts més baixa que la mitjana global, que és del 21,1 %. Concretament, els excarcerats que han passat pel tercer grau i un pis d'unitat depenent tenen una reincidència del 14,8%, i els que han estat classificats directament en tercer grau tenen una taxa del 10,1 %. Els altres presos que han passat pel tercer grau i altres mesures de semillibertat i medi obert no superen el 6,5% de reincidència.
La intenció del tercer grau és que els presos facin la transició entre el règim tancat i la llibertat de la millor manera possible. Justícia fins i tot promou que hi hagi presos que directament comencin a complir la pena en tercer grau si les seves circumstàncies hi ajuden o ho aconsellen. La mitjana d'estada dels interns en centres oberts és d'uns tres anys, però les circumstàncies personals de cada intern afecten molt com viu cadascú aquest període. Per exemple, no és el mateix un intern que ja tingui xarxa social, d'amistats, familiar i laboral a l'exterior, que un que no en té i se l'hagi de reconstruir o construir de nou. De fet, un 20% dels presos en règim obert tenen poques relacions amb l'exterior i molts caps de setmana, quan podrien passar-lo sencer fora del centre, s'hi queden perquè no tenen on anar o què fer. També n'hi ha que volen retornar del règim obert al tancat, per la por a la transició cap a la llibertat o la falta de recursos econòmics per viure en llibertat.
Rosa Maria Martínez explica que el centre està pensat justament per les necessitats de les persones que estan en tercer grau penitenciari. "El tercer grau penitenciari significa que les persones igualment estan complint una condemna, és a dir, una pena privativa de llibertat, però hi ha part del seu itinerari que el faran fora de la presó. Aquest centre respon a totes les necessitats que necessita un centre obert. Una molt important és que està molt ben comunicat amb la xarxa de transport públic", remarca.
"El pla de treball que es fa amb les persones que arriben al centre obert justament és un pla que ha d'incidir en la comunitat. La persona ha de donar resposta i ha d'atendre aquells requisits i objectius que se li marquen i que tots estan pensats en la comunitat. Normalment, en els centres oberts, les persones tenen un nivell de comportament adequat, correcte. No hi ha incidències. I en aquest sentit, aquest centre, per exemple, no disposa ni de reixes. Són espais amables, dignes, oberts, en el qual les persones circularan amb autonomia. És un concepte molt diferent del que és un centre ordinari", explica.
Afegeix que "el compliment que han de fer aquestes persones és estar en la comunitat. Això és més difícil, perquè una persona que ha estat un temps en un centre ordinari idealitza la sortida a l'exterior, el retorn a una família, quan normalment la família ja s'ha recol·locat i ha evolucionat d'una manera determinada. També idealitza la xarxa de suport social, que probablement ja deixi de tenir, i idealitza un suport econòmic".
"És un esdeveniment crític importantíssim i un moment en què l'equip multidisciplinari de tractament fa coixí, acompanya i fa seguiment per donar-li les fortaleses que necessita per estar en la comunitat", remarca. L'equip multidisciplinari ha de valorar que aquesta persona realment tingui un treball adequat, que segueixi les normes o que si té un problema de salut mental o de toxicomanies segueixi el tractament específic. "I això és el que demanem a les persones. Quan les persones arriben a un centre obert, sobretot el que els demanem és honestedat. És a dir, que aquí la gent estem per ajudar-los, però necessitem honestedat i que ens comparteixin quines són les seves mancances i debilitats", afegeix.
