L’escriptora Elisabet Riera ha publicat ‘Una vegada va ser estiu la nit sencera’ (Males Herbes), un al·legat en favor “de l’amor romàntic veritable” que narra la història d’una dona que empren un viatge de renaixement per les Alberes i les Salines. Ho fa després d’haver patit “un sotrac molt fort”, com és haver sobreviscut a un càncer, a través d’un procés que la portarà a estimar la vida des d’un altre lloc. La novel·la de Riera també vol ser un homenatge a la figura de les trobairitz, dones que viatjaven de poble en poble cantant els seus versos, tal com feien els seus homònims masculins, els trobadors. D’altra banda, el llibre està estructurat seguint els cants del ‘Winterreise’ de Schubert.
Foto d'Eli Don / ACN.
L’argument gira al voltant de la decisió de la narradora d’emprendre sola un viatge a peu a través dels Pirineus orientals a ple hivern. Ho fa seguint el rastre de la trobairitz medieval Alba de Peralada, i acompanyada per les notes de Schubert, que l’ajudaran a encarar preguntes que no pot respondre amb paraules. Tal com ha explicat l’escriptora, es tracta d’un “passeig” per l’amor, el desamor, la solitud, i també la mort, on tot plegat pretén expressar el “romanticisme original i en majúscules”, fugint del “sentimentalisme barat” que se li ha volgut atribuir.
A través de les pàgines de la novel·la, l’autora entrellaça tres veus diferents: la de l’Alba de Peralada, la del caminant solitari de la composició de Schubert, i la de la narradora que empren el viatge en temps present. La primera d’aquestes, correspons a una trobairitz “que no va existir en realitat”, ja que l’autora ha creat el seu perfil a través d’una síntesi de les 18 trobairitz que sí, i de les quals al llibre hi ha “com a mínim” un vers de cadascuna.
Mentre l’Alba representa la força de l’emoció, el caminant romàntic del ‘Viatge d’Hivern’ - composat el 1827 – té un to “marcadament melancòlic”. De fet, el llibre està estructurat en dues parts (Alberes i Salines), cadascuna amb dotze capítols. “El caminant representa els ideals, i en l’amor una fugida dels convencionalismes en favor de la passió, més turmentosa, però més autèntica”, defensa l’autora.
Pel que fa a la tercera veu, la de la narradora - de la qual no se sap el nom – és “l’encarnació en el present de l’esperit romàntic dels altres dos”. “La mou un afany de transcendència, de viure amb ànima”, després que una malaltia que podia ser mortal li hagi posat davant “preguntes transcendentals”, assenyala l’autora. Per això, quan marxa a caminar busca “una revelació”. Aquesta veu és també la més propera a la de l’autora, que sosté que “representa exactament” la seva manera “d’estar al món”.
Pel que fa a la superació del càncer, l’escriptora admet que podria haver estat qualsevol altre esdeveniment, com per exemple, la mort d’una persona estimada o bé el final d’un amor. De fet, admet que va reescriure diverses vegades aquesta part, fins que va donar per bona la de la malaltia greu que li canvia la perspectiva de la vida. Riera, però deixa clar que “no és la història de superació d’un càncer”.
En aquest sentit, durant tota la novel·la, Riera admet que els tres fan una mica de “testimonis de relleus entre ells”, ja que marquen “tres moments literaris importants” que, per ella, “tenen un parentiu” a través del qual reivindica “una tradició literària i un món amb més ànima”.
Finalment, en quant al títol, es tracta d’una frase que surt al llibre. “Potser sobta que en un viatge d’hivern tingui protagonisme l’estiu, però precisament és un hivern que enyora aquest estiu que es va viure una vegada, un moment fulgurant com pot ser un enamorament sobtat o un moment de felicitat”, explica, “és una postura genuïnament romàntica”.
